Molts esquiadors han sofert algun dia dels “pams” de neu que s’adhereixen constantment sota l’esquí, i que han provocat molts cops l’abandonament de la nostra jornada d’esquí.
En aquest moment, el motiu d’aquesta situació sol escapar-se al nostre enteniment, i és per això que no sabem resoldre-la, encara que te una explicació física:
Aquesta qüestió te relació directa amb la calor.
Una Caloria és la quantitat d’energia calorífica necessària per augmentar en un 1ºC un gram d’aigua destil·lada (el cas de la neu) tenint en compte que s’hauria de produir a una pressió standard d’una atmosfera.
Però per que la neu passi a estat líquid ha d’absorbir l’energia necessària per destruir l’unió de les seves molècules. Així, mentre dura la fusió no augmenta la temperatura de la neu, i és necessari un intercanvi de 80 calories per gram de neu, sense canvi de temperatura d’aquesta, per produir-se la liquació.
El calor necessari per aquest canvi d’estat físic de l’aigua sense que existeixi variació de temperatura, rep el nom de calor latent de fusió o simplement calor de fusió de l’aigua. Això significa que si obtenim un bloc de gel del congelador a una temperatura de -6ºC, amb una massa de 100 grams, i el posem a l’ intempèrie, la calor existent en l’ambient elevarà la temperatura del gel fins els 0ºC, i és llavors quan aquest començarà a fondre si continua rebent més calor.
A partir d’aquest moment tota la calor rebuda servirà per a que la massa de gel es transformi en aigua líquida. Com que son necessàries 80 calories per cada gram, necessitarà rebre 8000 calories de l’ambient per fondre’s completament. Quan això passi, l’aigua es trobarà encara a 0ºC i la seva temperatura augmentarà tan sols si continua rebent calor, fins igualar la seva temperatura amb l’ambient, o tornarà al seu estat sòlid si la temperatura disminueix.
Quan la neu és recent caiguda (sense trepitjar), i es troba a 0ºC, és quan es produeixen els maleïts “pams”, i és el nostre moviment, amb la calor que genera el lliscament de l’esquí quan avancem, el que transforma una fina pel·lícula de neu superficial en aigua líquida.
Les escates, les ratllades de l’esquí, un esquí sense parafinar ple de porus, son habitacles perfectes perquè aquesta aigua líquida s’hi allotgi mentre l’esquí llisca. Però un cop l’esquí s’atura es produeix un descens de la temperatura per contacte amb la neu i aquesta aigua líquida es solidifica dins dels habitacles de la nostra sola de l’esquí. Els cristalls de gel allotjats produeixen un efecte de “velcro” amb la neu recent que es troba a la superfície, degut a les propietats de cohesió que te la neu, enganxant-se al igual que si féssim una bola de neu humida amb les mans.
En aquest moment, el motiu d’aquesta situació sol escapar-se al nostre enteniment, i és per això que no sabem resoldre-la, encara que te una explicació física:
Aquesta qüestió te relació directa amb la calor.
Una Caloria és la quantitat d’energia calorífica necessària per augmentar en un 1ºC un gram d’aigua destil·lada (el cas de la neu) tenint en compte que s’hauria de produir a una pressió standard d’una atmosfera.
Però per que la neu passi a estat líquid ha d’absorbir l’energia necessària per destruir l’unió de les seves molècules. Així, mentre dura la fusió no augmenta la temperatura de la neu, i és necessari un intercanvi de 80 calories per gram de neu, sense canvi de temperatura d’aquesta, per produir-se la liquació.
El calor necessari per aquest canvi d’estat físic de l’aigua sense que existeixi variació de temperatura, rep el nom de calor latent de fusió o simplement calor de fusió de l’aigua. Això significa que si obtenim un bloc de gel del congelador a una temperatura de -6ºC, amb una massa de 100 grams, i el posem a l’ intempèrie, la calor existent en l’ambient elevarà la temperatura del gel fins els 0ºC, i és llavors quan aquest començarà a fondre si continua rebent més calor.
A partir d’aquest moment tota la calor rebuda servirà per a que la massa de gel es transformi en aigua líquida. Com que son necessàries 80 calories per cada gram, necessitarà rebre 8000 calories de l’ambient per fondre’s completament. Quan això passi, l’aigua es trobarà encara a 0ºC i la seva temperatura augmentarà tan sols si continua rebent calor, fins igualar la seva temperatura amb l’ambient, o tornarà al seu estat sòlid si la temperatura disminueix.
Quan la neu és recent caiguda (sense trepitjar), i es troba a 0ºC, és quan es produeixen els maleïts “pams”, i és el nostre moviment, amb la calor que genera el lliscament de l’esquí quan avancem, el que transforma una fina pel·lícula de neu superficial en aigua líquida.
Les escates, les ratllades de l’esquí, un esquí sense parafinar ple de porus, son habitacles perfectes perquè aquesta aigua líquida s’hi allotgi mentre l’esquí llisca. Però un cop l’esquí s’atura es produeix un descens de la temperatura per contacte amb la neu i aquesta aigua líquida es solidifica dins dels habitacles de la nostra sola de l’esquí. Els cristalls de gel allotjats produeixen un efecte de “velcro” amb la neu recent que es troba a la superfície, degut a les propietats de cohesió que te la neu, enganxant-se al igual que si féssim una bola de neu humida amb les mans.
Solució:
Hauríem de dur sempre un pedaç de parafina a la motxilla per que aquesta situació es pot produir en qualsevol moment de forma inesperada, i no necessàriament al començament de la nostra esquiada.
Ens treure’m els esquís, i una aplicació enèrgica i superficial d’una barra de parafina aplicada amb la mà, com si “pintéssim” l’esquí, servirà per obturar temporalment els porus i ratllades de la sola on es produeix la cristal·lització, i continuar així l’esquiada sense que torni a sorgir aquest problema.
La Parafina s’ha d’aplicar sobre les escates, i si s’escau, sobre les espàtules i les cues, i més concretament, en la zona d’escates que es troba a l’alçada de la nostra bota d’esquí.
Per aquesta finalitat podem substituir, sense cap problema, la parafina utilitzada per encerar el esquis, per “parafina d’espelma” comprada en qualsevol drogueria. És molt més econòmica.
Hauríem de dur sempre un pedaç de parafina a la motxilla per que aquesta situació es pot produir en qualsevol moment de forma inesperada, i no necessàriament al començament de la nostra esquiada.
Ens treure’m els esquís, i una aplicació enèrgica i superficial d’una barra de parafina aplicada amb la mà, com si “pintéssim” l’esquí, servirà per obturar temporalment els porus i ratllades de la sola on es produeix la cristal·lització, i continuar així l’esquiada sense que torni a sorgir aquest problema.
La Parafina s’ha d’aplicar sobre les escates, i si s’escau, sobre les espàtules i les cues, i més concretament, en la zona d’escates que es troba a l’alçada de la nostra bota d’esquí.
Per aquesta finalitat podem substituir, sense cap problema, la parafina utilitzada per encerar el esquis, per “parafina d’espelma” comprada en qualsevol drogueria. És molt més econòmica.
Uns esquís ben parafinats eviten aquest problema...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada